Autor: Míriam Díaz

El president de Sant Tomàs explica en aquesta entrevista la trajectòria de l’entitat que no deixa de ser una mica la trajectòria de la seva vida. El seu pare va ser un dels fundadors ara fa quasi 60 anys i ara ell presideix l’entitat que continua atenent el seu germà Josep Maria i a 2000 persones més a la comarca d’Osona.

Quan dic Sant Tomàs què li ve al cap?

Per mi Sant Tomàs és molt més que una entitat, és molt més que un espai de dedicació i compromís i molt més que un espai de treball. Sant Tomàs és el projecte on el meu pare s’hi va dedicar amb cos i ànima fa quasi 60 anys per tal de poder donar oportunitats i millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies. Ell ho va fer pel nostre germà i per totes aquelles persones que es trobaven amb la mateixa situació. En aquells temps van ser uns valents ja que els nens i nenes amb discapacitat intel·lectual no s’exhibien gaire i ja no diem les persones adultes amb la mateixa discapacitat. Penso que els honora i no puc més que elogiar la feina i els sacrificis que van fer les 7 famílies per crear la nostra entitat.

Explica’ns com va sorgir i quin balanç en feu a les portes de celebrar els 60 anys de la vostra entitat?

Doncs com et deia, el meu germà gran és una persona amb discapacitat intel·lectual i el meu pare no va tirar mai la tovallola i no va acceptar que la seva vida havia de ser tancat a casa. Va buscar altres famílies que es trobaven en la mateixa situació i entre totes 7 van crear “l’Agrupació de Pares de Nens i Adolescents Subnormals de Vic i comarca”. Un nom que ara posa els pèls de punt, ja que per sort la societat ha anat madurant i s’ha anat adequant el llenguatge, però que en aquell moment, responia perfectament a la realitat que tenien.
60 anys després, Sant Tomàs s’ha convertit en una entitat destacada de l’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual del nostre país amb quasi 900 treballadors i treballadores i atén anualment a més de 2000 persones.

Com és l’atenció que presta Sant Tomàs?

Es tracta d’una atenció integral que situa a la persona al centre i que comença a través del nostre Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç Tris Tras i s’allarga durant tot el cicle de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual o amb dificultats en el desenvolupament i les seves famílies. L’entitat té una escola d’educació especial, una empresa social que dona feina a més de 300 persones, un centre de formació i inserció laboral que l’any 2022 va incorporar 118 persones en empreses ordinàries, centre ocupacional, servei d’habitatge, una residència, un servei de lleure i esport i un de Respir per oferir períodes de descans als cuidadors. Per Sant Tomàs l’atenció està centrada en aconseguir la millora de la qualitat de vida de les persones ateses i també de les seves famílies. El pes de la cura de les persones usuàries és una gran responsabilitat i recau en bona part sobre les famílies. Per això, per Sant Tomàs és essencial poder facilitar-los espais de trobada, formacions o atencions personalitzades per millorar el seu benestar.

Quins han estat els grans canvis que ha viscut Sant Tomàs durant aquests quasi 60 anys d’història?

De canvis n’hi han hagut molts i n’hi estan havent molts. Estem incorporant la tecnologia per millorar l’atenció i les condicions laborals dels nostres treballadors i treballadores, hem canviat el paradigma de la cura pel del suport i l’autonomia de les persones usuàries, hem situat a les famílies i a les persones ateses al centre de tota la nostra activitat i hem aprovat incorporar persones usuàries a la governança de l’entitat. En definitiva i resumint, penso que des de Sant Tomàs hem treballat i ho continuarem fent per ajudar a construir una societat més inclusiva, justa i respectuosa.

De què està més orgullós des que ha assumit la presidència de l’entitat?

Jo sóc president des del 2021, no fa gaire temps. Per tant, del que puc estar més orgullós és de la tasca feta pels meus antecessors en el càrrec i de tots els treballadors i treballadores de Sant Tomàs que cada dia donen el millor de si per aconseguir que les persones usuàries tinguin una vida millor. Des que vaig assumir la presidència he treballat per tres coses molt clares: situar les persones al centre de l’atenció a través de reduir les llistes d’espera, oferir oportunitats laborals, i transformar el model de serveis al model de suport, assegurar la sostenibilitat i viabilitat de l’entitat a partir de la creació de projectes com l’obrador de patates fregides o de xocolata i visibilitzar la nostra tasca i el col·lectiu de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Quins són els grans reptes que té Sant Tomàs en els pròxims 5 anys?

Just ara estem tancant el nou pla estratègic i hem pogut definir alguns dels principals desafiaments que tenim com a entitat, però m’atreveixo a dir que és de tot el sector. En primer lloc, poder oferir millors condicions salarials i laborals a tots els treballadors i treballadores, però això no ho podem fer sols, sinó que ens cal un govern de la Generalitat que hi aposti i doti els nostres pressupostos. Sense bones condicions les plantilles tenen rotacions massa elevades i això no és bo per les persones ateses ni pels propis serveis. En segon lloc, tenim el desafiament de fer front i saber respondre adequadament a l’augment de casos de trastorn de conducta per una banda i dels Trastorns d’Espectre Autista. Això ens obliga a formar-nos i a buscar opcions que donin resposta a les necessitats d’aquestes persones. Finalment, tenim el repte mediambiental. La nostra entitat està instal·lant plaques fotovoltaiques a les cobertes de tots els edificis, disposem de cotxe elèctrics pels serveis i els treballadors i treballadores i a la nostra bugaderia industrial estem funcionant amb un sistema d’estalvi d’aigua molt considerable.

En definitiva, tenim reptes substancials i tenim les ganes necessàries per tirar-los endavant. El suport de Dincat sempre ha estat una crossa important per avançar, així que només em queda desitjar-vos un molt bon aniversari i per 50 anys més, 50 més, 50 més…

Feliu Puigbò és advocat sense exercici i president de la Fundació L’Esguard, entitat representada per Dincat. La Fundació L’Esguard va néixer el 2009, per atendre persones de la comarca d’Osona i el Vallès Oriental amb discapacitat intel·lectual que tinguessin la capacitat modificada judicialment. Va ser fundada per l’Associació Sant Tomàs PARMO de Vic i la Fundació Viver de Bell-lloc de Cardedeu. L’any 2017, davant la demanda creixent de les entitats que ofereixen serveis d’atenció diürna i residencial a persones amb problemes de salut mental i gent gran de la comarca d’Osona, es va acordar ampliar el col·lectiu d’atenció i assumir propostes de suport a l’exercici de la capacitat jurídica de tots els col·lectius. Es van unir al Patronat de la Fundació, les entitats més representatives i que atenen més persones amb problemes de salut mental i gent gran de la comarca d’Osona: Fundació Centre Mèdic Psicopedagògic d’Osona (Osonament) i Fundació Assistencial d’Osona (FADO) de la Fundació Santa Creu de Vic. A l’any 2020 es va unir al Patronat la Fundació Vallès Oriental, entitat de referència a la comarca pel que fa a l’assistència de persones amb discapacitat intel·lectual. A maig del 2023, atén a més de 150 persones.

“Avui dia, L’Esguard és l’entitat referent a la comarca d’Osona que atén a persones amb discapacitat intel·lectual, problemes de salut mental i vellesa. Al Vallès Oriental som referents donant suport a persones amb discapacitat intel·lectual”

L’any passat veu estar de celebració dels més de 10 anys de la Fundació…com valores l’evolució de L’Esguard després d’aquests anys?

Quan va néixer L’Esguard, jo formava part de la junta de l’Associació Sant Tomàs i juntament amb la Fundació Viver de Bell-lloc de Cardedeu es va veure que la creació del recurs era molt necessari per a les famílies i per a les persones ateses. Amb els anys, ha quedat sobradament demostrat que va ser una decisió encertada i que no ha parat de créixer.

També en els últims anys us heu convertit en l’entitat de referència a la comarca d’Osona en atenció a persones amb problemes de salut mental, discapacitat i vellesa i al Vallès Oriental amb discapacitat intel·lectual…

Si, la necessitat que va portar el naixement de L’Esguard, l’han anat experimentant altres entitats d’ambdues comarques que també tenen per objectiu l’atenció a les persones. Osonament, FADO i Fundació Vallès Oriental es van sumar al projecte, aprofitant i potenciant el recurs ja existent, d’aquesta manera la Fundació L’Esguard s’ha convertit en l’entitat de referència a ambdues comarques.

Degut el canvi de paradigma en l’atenció a les persones, hi ha hagut un gir important en com s’enfoca el suport a les persones, creus que els recursos dels quals disposeu seran suficients per atendre a les persones com marca la nova llei?

Com a entitat de suport és una tema que ja veníem fent des de fa temps i que és important perquè les persones puguin seguir tenint la capacitat de decidir, però els recursos són insuficients per atendre a les persones com cal. Confiem que la nova regulació legal comporti una millor adequació dels recursos als serveis.

Amb quins entrebancs us trobeu a nivell de recursos? Aquestes barreres atempten contra el correcte desenvolupament del projecte de vida de la persona? I amb el seu benestar integral?

Hi ha una gran falta de recursos, sobretot per aquelles persones que se surten dels estàndards que estableix la cartera de serveis actuals, a més a més val a dir, que ens trobem amb un sistema totalment inflexible amb el qual no s’adapten a les persones, sinó que les persones s’han d’adaptar als serveis. Cal puntualitzar que la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat estableix clarament que els serveis s’han d’adaptar a les persones i no a la inversa. Evidentment, aquesta mancança atempta contra el seu benestar integral i contra el seu projecte vital.

Què és el que està fallant?

Com a entitat de suport creiem que hi ha un desconeixement molt gran de la nostra funció. Altres administracions prestadores de serveis ens adjudiquen funcions que no tenim i que no estan al nostre abast. Per altra banda, estem fent una funció per comte de l’administració pública i aquesta no facilita els mitjans necessaris perquè puguem dur a terme la nostra tasca i funcions amb dignitat. En el nostre dia a dia, ens suposa un gran sacrifici per arribar els estàndards i que les persones puguin tenir un projecte de vida digne.

Què demanaries a l’administració?

Primer de tot que analitzin les necessitats de les persones i que es posin els recursos necessaris d’acord amb les seves responsabilitats. Que compleixin amb els drets humans, d’acord amb la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, i per últim, que valorin la gran tasca dels professionals del sector, els quals s’hauria d’equiparar a altres professionals d’educació, salut i serveis socials que reben remuneracions molt més elevades.

Hem parlat de l’evolució de l’entitat i de la situació actual, però, quins nous reptes teniu d’ara endavant?

Els nous reptes que tenim, d’ara endavant, tenen a veure sobretot en cercar millores que posin l’atenció en les necessitats de les persones, i això passa per disposar dels recursos necessaris, donar a conèixer la nostra tasca, seguir sent una entitat referent a Osona i el Vallès Oriental, treballar en xarxa i comunitat amb altres entitats i enfortir el paper de les federacions.

Que El Rusc és un lloc especial no hi ha cap mena de dubte. I qui s’hi acosta queda impregnat d’una sensació, de vegades, difícil d’explicar. Hi ha qui diu que és l’acollida en un lloc on de seguida et sents com a casa, acceptat tal com ets per les persones que allà t’hi trobes. En Víctor Gioconda, cantautor lloretenc, després d’una visita casual a la masia on es va fundar El Rusc l’any 1977, plasmava la seva primera sensació en una cançó, Brunzit d’abelles, que s’ha convertit en poc menys que l’himne oficiós de l’entitat.

En el cor se’t fa mel quan arribes allà
i una flor dintre teu sortirà al escoltar…
brunzit d’abelles en El Rusc

Una casa pairal rodejada de pins
s’omplirà de colors quan escoltis a dins
brunzit d’abelles en El Rusc

i a la panxa papallones
volen, volen, si t’hi acostes.
(Fragment)

 

Montse, recordes el primer dia que vas posar els peus a El Rusc? Vas sentir aquest brunzit d’abelles?
Em vaig sentir en pau, una sensació que difícilment es pot explicar amb paraules. La relació amb les persones va ser com si et coneguessin de tota la vida.

Com n’és d’important la relació entre les persones de la comunitat?
Importantíssima i essencial. Fins que no t’hi relaciones ignores tot el que et donen pel poc que tu els dones a elles.

En poques paraules… què és per tu El Rusc?
La meva altra família.

Es compleixen 46 anys des de la seva fundació, el 1977 pel Dr. Joan Pujol i la Teresa Morell. Com van ser aquells primers anys?
Jo fa 20 anys que estic a la comunitat, però des del meu coneixement van ser anys molt durs. Allunyats de la vida social del poble per la situació i per l’època. Van ser també els principis del voluntariat, molt important pel naixement d’El Rusc.

Actualment, la casa d’El Rusc allotja el voluntariat internacional i és on s’ubica bona part del Servei de Teràpia Ocupacional. Què va significar l’obertura de les 3 llars al nucli urbà de Tordera?
Fou un gran èxit per a les persones d’El Rusc, la vida al poble, relacionar-se amb la resta de la població. Tordera era coneixedora de l’existència d’El Rusc i van veure que podien conviure junts. Va significar la inclusió amb altres associacions i la col·laboració en les múltiples activitats del poble. Més endavant l’obertura d’El Lledoner va significar donar resposta a les necessitats de les persones amb més dependència.

Com t’imagines el futur d’El Rusc?
Imagino un futur esperançador, el nostre model de vida comunitària és un model familiar, com ens agrada viure a tots. L’autonomia i la independència de les persones, la presa de decisions, comptar amb els seus desitjos de viure junts, tot això s’ha de fer realitat en els propers anys.

Aquest 2023 hem engegat el nou projecte Rusc Girona, amb l’adhesió a través de Dincat al projecte “Mi Casa de Plena Inclusión”. Hem obert ja dues de les tres llars previstes, amb 5 persones acollides a cadascuna d’elles. Un somni de dues persones fet realitat. Gràcies a la seva feina i la seva dedicació, juntament amb un grup que se l’ha cregut i l’ha lluitat. El projecte està en marxa, però cal temps, encara hi ha feina a fer. Les persones que van iniciar aquest projecte són coneixedores de tot el que cal i no pararan fins a aconseguir-ho.

Quin ha de ser el paper d’El Rusc a Tordera?
Tenim un altre somni, el projecte de Tordera. Som persones somiadores i tenim esperança. És un projecte molt gran, no només per cobrir les necessitats i els desitjos de les persones d’El Rusc sinó també les necessitats socials del poble de Tordera. Cal anar amb prudència i seguretat per, a poc a poc, complir el nostre somni.