Carme Sureda és l’actual presidenta d’APRODISCA, entitat que treballa per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, problemàtica de salut mental i/o risc d’exclusió social a la Conca de Barberà, Baix Camp i Tarragonès. Sureda ha estat vinculada a l’entitat des dels seus inicis. De fet, ella va ser una de les mares que fa quaranta anys es van unir, juntament amb altres famílies de la Conca de Barberà, per impulsar APRODISCA i en va ser la gerent des de l’inici i durant trenta anys. Perseverant i tenaç en la lluita pel reconeixement dels drets i de la inclusió laboral en entorns ordinaris de les persones amb discapacitat intel·lectual, Sureda també ha format part de la junta directiva del DINCAT.

Carme, com van ser els inicis d’APRODISCA?

Creem el taller ocupacional perquè teníem alumnes a l’aula d’educació especial que s’havia obert dins d’una escola de Montblanc que estaven a punt de complir la majoria d’edat i ja no podien quedar-s’hi més temps. Teníem clar que havíem de crear un projecte i que no podíem viure de la caritat. Durant aquest procés vaig reunir-me amb el gerent del Taller Àuria Cooperativa SCCL, l’Òscar Miró, i va ser una trobada inspiradora. En vaig sortir convençuda que ho podíem fer i que ens havíem d’organitzar com una empresa. El 1986 vam obrir el taller amb 5 joves i el primer que vam començar a fer van ser unes catifes de llana fetes artesanalment. I per mi és un orgull dir que mai les vam acabar, ni les acabarem! Vam abandonar les catifes perquè vam aconseguir les primeres feines: manipular vestits de nines i després per fer capses de cartó. Jo m’encarregava de portar el material a les empreses i aprofitava aquestes visites per detectar quines altres feines podíem fer. D’aquesta manera vam anar ampliant les comandes.

El projecte del taller el vau començar a gestar en el moment en què s’aprova la LISMI…

Sí, vam començar a treballar-hi en un moment important. El 1982, quan s’aprova la Llei d’integració social dels minusvàlids, jo m’il·lusiono molt. Crec que és una gran llei, molt ben feta, però que malauradament la realitat demostra que ha quedat molt coixa. Des dels inicis, el seu desplegament no s’ha acompanyat dels recursos necessaris. Sincerament, crec que és una llàstima i que si realment s’apliqués tal com en Trias Fargas la va concebre, la realitat de la inserció a l’empresa ordinària de les persones amb discapacitat seria molt diferent de l’actual.

Des dels inicis del taller vas assumir la gerència i ràpidament et vas vincular a la Coordinadora de Tallers de Catalunya…

Sí. Tenia molt clar que ningú vindria a Montblanc, a portar-nos res a la nostra porta i que ens havíem de moure. Cada dimarts a la tarda hi havia una reunió a la coordinadora a Barcelona i jo hi vaig començar a anar com a oient, per aprendre, conèixer, estar al dia i tenir una visió àmplia. Amb el pas del temps m’hi vaig anar implicant més i vaig acabar formant part de la junta directiva. I més tard també de la del Dincat.

Aprodisca comença per la vessant laboral i ha anat creixent per cobrir tots els aspectes de la vida de les persones. Al llarg de tots aquests anys hi ha un moment especialment significatiu?

L’any 1998 és un any important per a la nostra entitat. És l’any en què iniciem el projecte Horizon, amb finançament europeu, que ens permet treballar per a la inserció laboral a l’empresa ordinària. I va ser tot un èxit! De les 25 persones que teníem treballant al centre especial de treball, 8 van aconseguir feina a l’empresa. A més, el projecte també ens va permetre invertir en la formació tant dels nostres professionals com de les persones amb discapacitat i ampliar les nostres instal·lacions. Així per exemple, vam poder reprendre el projecte de la llar residència, que feia temps que teníem aturat després que la pressió d’una comunitat de veïns impedís que compréssim un pis. Finalment, l’any 2000 vam inaugurar la primera llar-residència, a Montblanc.
A més el projecte és un punt d’inflexió perquè a partir d’aquest moment comencem a obrir-nos a persones amb malalties mentals.

Has estat la gerent de l’entitat des de l’inici, durant 30 anys, i ara n’ets la presidenta. Com valores tot el treball dut a terme al llarg d’aquests anys?

Sincerament, els anys de gerent d’APRODISCA m’han passat molt ràpid i he estat molt feliç treballant. Mantinc la il·lusió intacta del primer dia i estic molt orgullosa de veure com s’ha fet gran l’entitat, però també crec que és el resultat lògic de tot el treball i l’esforç realitzat.

Per tu quins són els principals reptes que ara hem d’abordar?

Hem de seguir treballant per eliminar els prejudicis que encara hi ha sobre les persones amb discapacitat. A mi em fa molt feliç veure els progressos a nivell formatiu i maduratiu que fan les persones. També m’emociono cada vegada que aconseguim una inserció a l’empresa ordinària, però hem de seguir fent passos endavant perquè tothom pugui fer el que vulgui, li agradi i el faci sentir feliç, independentment de com sigui. I per assolir una completa inclusió en entorns ordinaris cal més suport, amb la voluntat de les entitats no n’hi ha prou, i evidentment calen més recursos per part de l’administració.

Abans d’acabar m’agradaria aprofitar aquest espai per fer un reconeixement a totes les famílies de l’entitat per la seva col·laboració i suport al llarg de tots aquests anys. També a tot l’equip de professionals que han treballat i treballen a APRODISCA i finalment m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que han fet camí amb nosaltres i que ens han donat inspiració i suport.

Jordi Costa Molina (Barcelona, 1962) president de Som – Fundació des de l’any 2014, considera que la tasca de les entitats de suport en la capacitat jurídica (conegudes com a entitats tutelars abans de la reforma de la Llei 8/2021) és invisible, poc reconeguda, però alhora molt gratificant quan les persones a qui donen suport senten com millora la seva vida i passen a considerar-les com a família pròpia.

Certament, la feina de les entitats de suport a la capacitat jurídica passa bastant desapercebuda.

Crec que la nostra tasca ha de ser invisible rere el projecte de vida de la persona. Hem de procurar-li els suports que calguin perquè pugui tirar endavant de manera autònoma. La visibilitat l’obtenim fent incidència política, per exemple, en la transformació de les lleis que regulen el suport a persones amb discapacitat intel·lectual adultes, o a l’hora de sensibilitzar les institucions amb les necessitats del col·lectiu. Durant el meu mandat he procurat que se’ns reconegui com a referents entorn de l’assistència en la capacitat jurídica en l’àmbit autonòmic, estatal i europeu.

Per a qui no ens conegui, com definiries qui som i què fem?

Doncs es podria dir que Som – Fundació és una entitat que redueix els obstacles que es troba una persona amb discapacitat intel·lectual en la societat per poder fer la seva vida en la comunitat com qualsevol altre ciutadà o ciutadana. Perquè crec que el grau de discapacitat no depèn de la persona, sinó dels obstacles que li posa la societat.

Som – Fundació fa 36 anys que dona suport a les persones amb discapacitat intel·lectual. Quins serien, per a tu, els moments més destacats de la nostra entitat?

El primer: el grau de professionalitat que ha assolit Som – Fundació en el Tercer Sector. Això ens ha permès guanyar-nos la confiança i el reconeixement de les institucions.
Una altra fita que remarcaria és quan vam entrar a formar part de les federacions europees, com Inclusion Europe o l’EASPD. Això ens ha facilitat avançar-nos als canvis legislatius que venien a Espanya en matèria de discapacitat i, en conseqüència, participar en el procés de la reforma legislativa espanyola i catalana que regula els suports de les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica.
A més a més, la fusió per absorció de la Fundació Terres de Lleida en la nostra entitat a finals de l’any 2022, amb la integració de 109 persones de les comarques de Lleida, ha estat una gran fita per a nosaltres, però també un gran repte.

Parlant de reptes, la reforma legal que elimina la tutela planteja un repte enorme, i no només per a les entitats de suport a la capacitat jurídica…

És un canvi de paradigma que costarà una o dues generacions assimilar-lo. La reforma de la Llei 8/2021 planteja el repte de centrar-nos en les capacitats de les persones, i no pas en la discapacitat, i crear suports adaptats per a cada una d’elles. Nosaltres ja treballàvem així abans de la seva entrada en vigor, però ara cal conscienciar i empoderar les persones que atenem perquè entenguin i demanin aquests suports i, el més important, que els entenguin com a suports.

També hi ha un gran repte per a tot l’estament judicial i notarial, perquè s’ha obert un camp de treball que no està definit. La figura jurídica de la tutela tenia una seguretat jurídica molt clara. Amb la nova llei hi ha la sensació que es perd aquesta seguretat. Així que nosaltres ens estem implicant molt en formacions específiques per a professionals de l’àmbit jurídic.

El sector de l’atenció a persones amb discapacitat intel·lectual ha experimentat una gran transformació en les últimes dècades. Com l’has viscut?

Nosaltres tenim un fill amb discapacitat intel·lectual, l’Oleguer, que ara en té 33. Abans, els pares i mares fèiem pinya i es creaven entitats per cobrir les necessitats bàsiques entorn de l’atenció dels nostres fills. De fet, així va néixer Som – Fundació. Perquè quan tens un fill amb discapacitat tens la sensació que ets l’únic cas i gràcies a aquest teixit veus que no estàs sol.

Avui la situació ha canviat molt. Les entitats s’han professionalitzat i hem sabut superar els particularismes. S’han unificat serveis i prestacions i hem fet força per implicar les institucions. Això, però, també ha provocat la manca d’implicació de les famílies amb les entitats. Com que ha deixat de ser un problema i s’ha convertit en un servei, cada vegada costa més trobar gent que s’hi vulgui implicar.

“La professionalització del sector ha portat la manca d’implicació de les famílies amb les entitats”

Creus que Espanya, i en concret Catalunya, són capdavanteres en l’atenció a les persones amb discapacitat a nivell europeu?

Tenim aspectes positius i altres a millorar. En l’àmbit de la vida independent i la desinstitucionalització potser anem més avançats que altres països. Però hi ha un aspecte que hem de tenir present i que ens diferencia, que és el concepte de família que tenim als països mediterranis. Aquesta manera de ser ens permet donar un tracte més proper i càlid que, per exemple, els països nòrdics, tot i que ells compten amb més recursos econòmics. Però, en definitiva, crec que les federacions europees han aconseguit crear uns estàndards mínims gràcies a la influència que tenen a Brussel·les, als quals tota Europa haurà de tendir.

Creus que som conscients de l’impacte social de la nostra feina?

No prou. Quan hi penses, t’adones que hem acompanyat multitud de persones amb situacions que ens deixen molt tocats. No tant per la persona com per la motxilla que porta. Nosaltres treballem per alleugerir aquesta càrrega i alliberar-la de les tensions perquè pugui tenir una vida digna. Acabem veient-ne els resultats: la gent està contenta i molts tenen integrada a Som – Fundació com la família pròpia. I això és una feina molt gratificant. Però, com sol passar, no ens concedim aquest reconeixement.

L’Amèlia Clara, presidenta i cofundadora de la cooperativa Femarec, ens explica com van ser els inicis, la trajectòria i les fites assolides per l’entitat que recentment ha fet trenta anys. Una història que s’iniciava el 1991 en un petit local del barri de Gràcia de Barcelona sense més recursos i eines que una il·lusió extraordinària i la convicció que un futur millor per a les persones en risc d’exclusió era possible.

Femarec és una entitat d’acció social que treballa des del 1991 per la inserció social, laboral i cultural de col·lectius en risc d’exclusió, atenent les persones en els àmbits d’orientació laboral, millora de l’ocupabilitat, atenció psicològica i assistencial, formació ocupacional, formació continuada a professionals, Centre de Dia de Salut Mental, Centre Especial de Treball, serveis a les empreses, activitats culturals i de lleure, prelaboral i projectes socials i d’intercanvi d’experiències.

Perquè veu crear la cooperativa Femarec i quins objectius tenia?

Doncs mira, érem molt joves i molt idealistes, de fet, el que volíem era canviar el món. Les tres companyes que vam crear Femarec proveníem ja del sector, havíem treballat en tallers ocupacionals i teníem experiència en l’ús del treball com a eina terapèutica d’inserció, però crèiem que aquella pràctica es quedava a mig camí envers la plena normalització de la presència i el reconeixement de les capacitats i els drets de les persones en risc d’exclusió i en concret, amb les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats. Les feines que sovint es duien a terme en aquest tallers eren de molt baixa qualificació, amb poca o nul·la interacció amb la resta de la societat i no els proporcionaven recursos per viure independentment ni oportunitats de creixement personal. Calia anar més enllà, calia trobar vies d’ocupació noves i amb valor afegit que permetessin realment a aquestes persones emancipar-se i viure amb plenitud les seves vides i alhora, reivindicar la seva presència a la societat com a agents productius i proveïdors de serveis i valors positius.

Vam estar estudiant intensament el mercat laboral d’aleshores, estem parlant de primers dels noranta, el 1991, quan creem la cooperativa. En aquell moment s’iniciava a casa nostra una incipient política de preservació del medi ambient i de seguida vam tenir clar que aquest àmbit oferia moltes possibilitats al nostre projecte. Era un sector absolutament nou, carregat de valors positius i amb unes perspectives de creixement enormes. El fet, però, de ser tan nou feia que no hi hagués referents i a penes legislació a casa nostra, així que vam haver d’anar-los a buscar a fora, a d’altres països que ens duien anys d’avantatge en aquest sentit, en concret a Alemanya i Països Baixos i així és com vam fer els nostres primers passos i bastir el nostre projecte d’inserció laboral sota l’eslògan “Una acció ambiental socialment útil”. El 1992 vam dissenyar una Formació Ocupacional específica i vam impartir els primers cursos per formar als primers treballadors usuaris i el 1993 posàvem ja en marxa el nostre Centre Especial de Treball (CET), orientat principalment a la recollida selectiva i gestió de residus. Justament ara en celebrem el 30è aniversari.

Des d’aleshores, totes les activitats productives que hem desenvolupat des del nostre CET han anat sempre en la línia de la cura mediambiental perquè entenem que un projecte és més beneficiós per al conjunt de la societat si resol alhora més d’una problemàtica. I d’aquesta manera, ens vam trobar posant en pràctica una estratègia desconeguda llavors però que avui es coneix com economia circular o verda. Treballàvem per una convivència sostenible entre el desenvolupament econòmic, la preservació del medi ambient i la inserció sociolaboral de les persones en risc d’exclusió a través d’activitats productives alineades amb les 4Rs de l’ecologia: reduir, reutilitzar, reciclar i recuperar.

Amb quines dificultats us heu hagut d’enfrontar per dur-lo a terme?

Bé, les dificultats han estat moltes, incomprensió, manca de recursos, supeditació als va i ve polítics… Malgrat tot, sempre hem tingut clar que els entrebancs que ens anàvem trobant en el camí no havien de ser percebuts com a dificultats insalvables sinó com a oportunitats d’aprenentatge que ens obrissin noves portes i vies per explorar i per fer-nos més resilients. En resum, aconseguir convertir les dificultats en oportunitats.

Per posar un exemple, quan després d’algun ensurt vam entendre que no podíem arriscar-nos a fer dependre tot el nostre projecte i les persones que ateníem exclusivament de les aportacions publiques, que de sobte podien acabar-se i deixar-nos en una situació crítica, vam idear la creació de la Fundació Femarec.

Era el 1997 i teníem el convenciment que calia implicar el món empresarial i productiu en la tasca d’inserció sociolaboral de les persones amb més dificultats. Els havíem de fer entendre que els sectors més afavorits de la societat tenien el deure de retornar-li una part dels beneficis que n’havien obtingut. En aquell moment també estàvem innovant sense ser-ne conscients. Vam formular una cosa que llavors nosaltres vam anomenar solidaritat responsable i que ara es coneix com a Responsabilitat Social Corporativa i que ha esdevingut part important de la política d’imatge de tota corporació o empresa mitjana o gran.

Doncs d’aquesta manera, vam aconseguir aglutinar un primer grups d’entitats molt destacades del teixit empresarial de casa nostra que havien de servir alhora, de corretja de transmissió exemplaritzant envers la resta. En aquesta tasca voldria destacar la figura d’en Pere Duran Farell, una personalitat extraordinària que de seguida ens va obrir les portes de bat a bat i mercès a la seva convicció i entrega va fer-ho possible.

Així hem obtingut oportunitats productives per al nostre CET, recursos i sobretot, un canvi de percepció social, el reconeixement de que els serveis que duen a terme les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats són de qualitat, eficaços, competitius i carregats de valors positius.

I el futur?

El futur serà allò que aconseguim impulsar en el present. I actualment estem molt implicades en pal·liar les conseqüències que comporta l’envelliment prematur que hem observat que experimenta majoritàriament la població que atenem. Un factor d’èxit de la societat és haver aconseguit perllongar de manera notable l’esperança de vida d’aquestes persones. Aquesta dada és òbviament extraordinàriament positiva però ens enfronta a nous reptes que hem de ser capaces, entre totes, d’encarar correctament per tal de que aquest èxit no s’acabi girant en contra de les pròpies persones.

Com deia, aquestes persones pateixen un envelliment prematur, situació que en molts casos els impedeix seguir desenvolupant les tasques productives que duien a terme fins al moment. Alhora, i com a complicació afegida a les seves pròpies dificultats, també s’estan convertint, sobretot les dones, en les cuidadores de familiars molts més grans que elles i molt depenents. Això ens aboca a un debat en profunditat d’aquests situació i en el que s’hi han d’implicar tots els sectors; l’administració, les entitats i el teixit productiu. Aquestes persones tenen dret, com tothom, a un descans feliç i protegit quan arriba al final de la seva vida productiva, i no pot ser que condicionants socioeconòmics els aboquin a una precarietat, estrès i infelicitat que no mereixen.

En aquest sentit i des de la nostra parcel·la d’activitat, treballem per perllongar la seva vida laboral cercant noves vies productives amb menys exigència física però amb alt valor afegit, com per exemple, la revisió i certificació de continguts en termes de Lectura Fàcil, i també batallem perquè tinguin dret a unes jubilacions avançades sense penalització i dignes, que els permetin viure sense precarietat el seu darrer tram de vida.

També m’agradaria afegir que ens faria molta il·lusió aconseguir la normalització de la presència de les persones amb discapacitat en el món de la creació artística professional. És un aspecte poc analitzat però és un dels àmbits en els que més exclusió existeix i en el que cal incidir més per eliminar estigmes i tabús. El potencial creatiu d’aquestes persones és enorme i, si valorem una peça artística pel seu poder transformador, no hi ha dubte que les seves propostes ho són.

En resum, hem de seguir afrontant els nous reptes amb la mateixa mentalitat de sempre i sense perdre l’objectiu inicial que és el benestar i la dignitat de les persones en risc d’exclusió. Que puguin desplegar tota la seva capacitat i creativitat, sense frens ni tabús, amb el convenciment que són una font extraordinària de valors positius. Una societat que respecta i promou una vida digna per aquestes persones és segur una societat més sana, solidaria, tolerant i amb un major respecte per la diversitat.

Per acabar, que valoraries més de tota aquesta trajectòria i la feina feta en aquests anys?

Doncs mira, no són ni les xifres, ni les quantitats, ni el volum de feina, ni els projectes que hem pogut desenvolupar en tots aquests anys el que em fa sentir més satisfacció. Allò que em fa sentir més bé amb mi mateixa és quan veig que un client important ens audita la producció que li fem i ens la valora de forma extraordinària, millor que altres empreses ordinàries que competeixen en pla d’igualtat amb nosaltres i en conseqüència, continua mantenint la confiança en el nostres serveis.

I em fa sentir bé perquè aquests serveis els duen a terme un equip extraordinari de persones, amb una situació personal complexa i amb unes dificultats que a priori, ja sigui fa un, deu, vint o més anys, quan van començar a treballar amb nosaltres, els feien tenir unes expectatives de futur molt incertes i preocupants i ara, en canvi, han pogut desenvolupar-se i emancipar-se. En molts casos han format parelles, tenen una vida social i afectuosa molt plena. Tenen un habitatge digne, fins i tot hi ha qui té cotxe. Organitzen vacances, tenen somnis de futur… i en molts casos, els realitzen.

Això és extraordinari i omple molt i en definitiva, és el que dona sentit i forces per afrontar el que sigui i seguir endavant malgrat totes les dificultats.

Avançar cap a una societat inclusiva, accessible i respectuosa amb la diversitat, en la qual totes les persones puguin gaudir de la màxima autonomia personal possible i ser protagonistes del seu propi projecte de vida com a ciutadans de ple dret. Aquesta és la visió que impregna la història recent de CIPO, cooperativa sense afany de lucre ubicada a Sabadell, que, des de fa més de mig segle, treballa per la integració sociolaboral de persones amb discapacitat intel·lectual o trastorn mental. Des del 2019, la presidència de l’entitat recau en Joan Madaula, qui va entrar en contacte amb CIPO a través de voluntariat uns anys abans. Encara avui, un cop al mes, imparteix el seu taller Rodamons al Centre Ocupacional.

La creació de CIPO també va sorgir de voluntaris i voluntàries…

Sí, en realitat van ser les mateixes famílies que, el 1968, volien oferir una sortida laboral als seus fills i filles amb discapacitat intel·lectual quan acabaven l’etapa escolar. En aquella època, no només a Sabadell es va produir aquest fenomen, sinó que es va replicar a moltes altres localitats del país. El 50è aniversari de Dincat és una nova oportunitat per fer un reconeixement a la tenacitat i a l’esforç de tots aquells pares i mares que van lluitar per dignificar les vides dels seus familiars. Van haver de superar molts obstacles pràcticament sols, ja que el suport de les administracions públiques era inexistent, i sobretot, lluitar contra la ignorància i el menyspreu de bona part de la societat.
Durant els cinquanta-cinc anys d’existència de la nostra entitat, com en totes les històries, hi ha hagut moments de llum i d’ombres, però el compromís de l’equip professional, de les famílies i de la ciutadania han fet que se superessin els entrebancs que hem trobat al camí.

Com va començar aquest camí?

En una primera etapa, l’evolució i la direcció de l’entitat va anar molt lligada, en bona part, a l’esforç i a la implicació dels professionals, famílies i ciutadania i al compromís, sovint poc ferm i insuficient, de les administracions.
Es va optar per un model basat en la recerca d’oportunitats laborals, a vegades compartides amb altres entitats. Aquestes oportunitats, però, eren de poc valor afegit i molt intensives en mà d’obra. La gestió es guiava més per la bona voluntat de l’equip directiu i dels nostres clients que no pas en una visió de futur, professionalitzada i innovadora.
En aquest escenari, apareixia una Administració Pública que no oferia d’una forma ferma i integral el suport necessari a la real integració sociolaboral del col·lectiu. De fet, les entitats del sector denunciem l’infrafinançament, que s’ha convertit en crònic, des de fa anys, el qual no ha permès el nivell d’excel·lència pel que fa a l’atenció i a la inserció que es mereixen les persones que atenem.

Quines accions concretes pot fer l’Administració per reafirmar el seu suport?

Les entitats tenim molt recorregut a fer en l’atenció a les persones amb discapacitat, però sense el compromís de les administracions, i en un context econòmic complicat, cada vegada és més difícil trobar els recursos necessaris per desenvolupar la nostra tasca. Hem de ser insistents amb aspectes tan bàsics com que es compleixi la legislació pertinent, la qual no suposa esmerçar més diners públics: destinar un 10% de la contractació pública a entitats que treballen amb col·lectius d’especials dificultats i que a les seves plantilles hi hagi una contractació directa de personal amb discapacitat del 10%.
En aquests moments de transformació, també hem d’exigir a l’Administració la revisió i l’actualització de la cartera de serveis per tal que sigui més flexible i s’ajusti més a les necessitats reals de les persones usuàries i les seves famílies.

Quina és la direcció que pren ara l’entitat?

Per poder mantenir la sostenibilitat i viabilitat de la nostra entitat ens trobem en una fase de transformació necessària per adaptar-nos a l’escenari actual i encarar nous reptes de futur. Pel que fa al model d’atenció, s’ha passat d’un purament assistencial a un on els drets de les persones se situen al centre. I de la mateixa manera que ho fem nosaltres, també cal que l’Administració adapti la seva cartera de serveis a aquesta nova realitat.

Actualment, quins reptes principals afronta l’entitat?

Suposo que no només la nostra entitat, sinó totes les que treballem amb aquest col·lectiu: cal crear nous recursos i suports per donar resposta a les noves necessitats que apareixen davant l’envelliment d’usuaris i usuàries i les seves famílies.
Si ens centrem en CIPO, el nostre nou Pla estratègic 2023-2026 contempla reptes tan importants com l’aposta per la innovació i la digitalització, la formació dual, l’increment del valor afegit de les nostres activitats productives, el treball en xarxa, la inserció laboral en l’empresa ordinària, la creació de noves places residencials per reduir les llargues llistes d’espera que hi ha per accedir a aquest servei i la captació de fons.

La Fundació Privada Atendis és una entitat social pionera en l’atenció de les persones amb discapacitat intel·lectual, més enllà de la ciutat de Sabadell, a nivell de tot Catalunya. Les persones que atenen, així com tot l’equip humà que conforma l’entitat han estat, són i seran el motor i l’engranatge amb la voluntat i objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones ateses.

L’habitatge i la inserció laboral de persones amb discapacitat intel·lectual són les dues grans especialitzacions de la Fundació Privada Atendis, una entitat social pionera en l’atenció de les persones amb discapacitat intel·lectual que neix el 1963, més enllà de la ciutat de Sabadell, en l’àmbit de tot Catalunya. I recentment han detectat un problema que va in crescendo: la necessitat d’habitatge per a persones amb aquesta discapacitat. Les quatre residències d’Atendis i el centre de dia tenen capacitat per a 181 persones. I la llista d’espera al Vallès és elevada: hi ha 260 persones amb discapacitat intel·lectual esperant a accedir a una llar residència i 139, a un centre residencial.

La celebració del 60è aniversari convida a reflexionar i fer anàlisi… com valores l’evolució d’Atendis després de tants anys?

L’entitat és una fita de la societat civil. Cal remarcar que l’associació la van crear unes famílies de Sabadell fa 60 anys que van tenir la necessitat de crear una escola per a atendre els seus fills i filles que tenien una discapacitat determinada i aquest va ser l’origen… Unes famílies i un pediatre de la ciutat que els va donar suport. Van començar amb una escola, després una altra, més endavant van pensar en la necessitat de disposar de residències, un llarg etcètera. Una sèrie de fites que s’han anat marcant i superant fins el dia d’avui, demostrant persistència, força desig i ganes, de tot un equip de persones (professionals, famílies), fent realitat el que tenim avui.

Parla’m d’algunes de les fites aconseguides…

Sempre hem anat actuant traient el màxim profit del que teníem. Les residències del moment (Casal Can Rull i Arimon) que en el seu moment eren imprescindibles, en un determinat moment es feien petites i ja no reunien les condicions que es requerien. Així és com neix la necessitat de construir un nou espai; La Carena a Can Roqueta. Un edifici eficient, pioner i construït pensat a ser una CASA; intentant plasmar que és la casa de la persona.

Aquesta és una de les fites més importants que s’han assolit i d’aquesta, ja fa 12 anys. I Atendis vol anar més enllà i vol créixer. I ho vol fer ser conscient i tenint el coneixement de les necessitats del sector, sobretot pel que es refereix a serveis especialitzats en trastorns de conducta. Manquen espais a nivell de país i una vegada més, estem disposats a embarcar-nos i ampliar els nostres serveis residencials. Ens trobem des de fa temps negociant ja amb les administracions públiques, concretament amb l’Ajuntament de Sabadell, per la cessió d’un espai públic, disposats de nou a endeutar-nos per a poder tirar endavant la inversió de la construcció de l’edifici.

Amb quines barreres us trobeu per desenvolupar aquests projectes i garantir el dret a l’habitatge de les persones amb discapacitat, així com de la importància de tenir un lloc de treball?

Les barreres són principalment el finançament. I mira, que l’entitat està disposada a endeutar-se per créixer i per a dur a terme la inversió. Les inversions i altres despeses, com l’increment de l’energia i de costos en general, estem disposats a córrer el risc i la Generalitat ha de ser conscient i ha de poder augmentar El nostre sector i les nosaltres entitats, amb el voluntariat hi ha prou, no podem funcionar. Tot l’equip de gestió, inclòs el Patronat, les famílies actuen amb solidaritat, però l’esforç de tothom.

S’haurien d’avançar a les situacions o si més no al costat i ser conscients del que es fa des de les entitats. Fa falta el suport de l’administració, ja que en definitiva, estem suplint un servei que hauria de dur a terme l’administració pública. És un sistema que funciona, però on es requereix, sense cap mena de dubte, anar de la mà i compartir objectius. Demanem el seu suport continuat!

Com valores el seu compromís. El veus real?

El compromís per la seva part hi és, ja que tenen una visió de futur de 4 anys, tot i que a vegades falta una visió més àmplia i potser manca una planificació a mitjà o llarg termini. L’administració no és ràpida i les coses han de passar uns processos que impliquen mesos i inclús anys. Nosaltres, des de fa 4 anys estem buscant solucions on poder construir aquesta residència i encara continuem encallats. I això que ens consta que la voluntat política sí que hi és, vull pensar que hi és, però falta que la maquinària burocràtica tremenda que hi ha a l’administració funcioni i doni resultats.

Hem parlat de fites, però teniu encara, com tot el sector, molts reptes al davant… parla’m dels principals.

Jo penso que DINCAT en aquest cas i després de 50 anys està fent una tasca molt important que aglutina un percentatge molt elevat de les entitats socials que atenen persones amb discapacitat intel·lectual. Malauradament, no som, però, al capdamunt de les qüestions principals de les administracions, sinó que sempre acostumen a passar per davant qüestions de Salut i Ensenyament. No acaben d’adonar-se que funcionem a base de desgast. Ens sentim menystinguts i vull pensar que ara que el conseller és en Çarles Campuzano, qui havia estat director General de Dincat, tindrem l’oportunitat a través de la Conselleria de Drets Socials es faci una actualització dels concerts i de les subvencions i que ens valorin pel que fem i el que som. Hem arribat on hem arribat, Atendis i DINCAT com a Federació, amb molt d’esforç per part de totes les parts que conformen les entitats. I ens cal un suport clar de la Generalitat i l’Administració. L’administració s’ha d’arremangar i posar-se les piles.

Quin és el vostre repte principal?

El nostre principal repte és trobar un nou espai per créixer i oferir aquest espai”. Busquem un terreny municipal que l’Ajuntament els pugui cedir per a construir més places residencials, un equipament que sortiria de la butxaca de l’entitat. Després, serà la Generalitat qui hauria de finançar aquestes places. La Inserció Laboral és una altra de les altres grans potes de la Fundació amb el servei Taina, que es va crear fa 32 anys (1991). Una vuitantena de persones amb una lleu discapacitat, cada any, passen per aquest servei, a la cerca d’una feina. La inserció laboral que aconseguim és molt elevada. La principal feina del servei és formar, convèncer empreses i fer un seguiment i orientació del professional. Generalment, funciona.

Creus que l’administració està prou conscienciada i coneix com cal la realitat del sector i del col·lectiu? I concretament d’Atendis? Què els demanaries?

Menys paraules i més fets. Estem acostumats a treballar a curt termini perquè no parem de canviar de govern i de consellers. Saber la necessitat que té el tercer Sector amb planificació i a llarg termini és el repte i la feina que realment tenim a nivell de país, administracions i societat i arribar a eliminar totes les llistes d’espera. Aquesta entrevista és una bona oportunitat per donar a conèixer l’entitat, parlar de grans fites assolides, l’evolució/transformació del sector, anècdotes viscudes al llarg dels anys, reptes pendents…