Carme Sureda és l’actual presidenta d’APRODISCA, entitat que treballa per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, problemàtica de salut mental i/o risc d’exclusió social a la Conca de Barberà, Baix Camp i Tarragonès. Sureda ha estat vinculada a l’entitat des dels seus inicis. De fet, ella va ser una de les mares que fa quaranta anys es van unir, juntament amb altres famílies de la Conca de Barberà, per impulsar APRODISCA i en va ser la gerent des de l’inici i durant trenta anys. Perseverant i tenaç en la lluita pel reconeixement dels drets i de la inclusió laboral en entorns ordinaris de les persones amb discapacitat intel·lectual, Sureda també ha format part de la junta directiva del DINCAT.
Carme, com van ser els inicis d’APRODISCA?
Creem el taller ocupacional perquè teníem alumnes a l’aula d’educació especial que s’havia obert dins d’una escola de Montblanc que estaven a punt de complir la majoria d’edat i ja no podien quedar-s’hi més temps. Teníem clar que havíem de crear un projecte i que no podíem viure de la caritat. Durant aquest procés vaig reunir-me amb el gerent del Taller Àuria Cooperativa SCCL, l’Òscar Miró, i va ser una trobada inspiradora. En vaig sortir convençuda que ho podíem fer i que ens havíem d’organitzar com una empresa. El 1986 vam obrir el taller amb 5 joves i el primer que vam començar a fer van ser unes catifes de llana fetes artesanalment. I per mi és un orgull dir que mai les vam acabar, ni les acabarem! Vam abandonar les catifes perquè vam aconseguir les primeres feines: manipular vestits de nines i després per fer capses de cartó. Jo m’encarregava de portar el material a les empreses i aprofitava aquestes visites per detectar quines altres feines podíem fer. D’aquesta manera vam anar ampliant les comandes.
El projecte del taller el vau començar a gestar en el moment en què s’aprova la LISMI…
Sí, vam començar a treballar-hi en un moment important. El 1982, quan s’aprova la Llei d’integració social dels minusvàlids, jo m’il·lusiono molt. Crec que és una gran llei, molt ben feta, però que malauradament la realitat demostra que ha quedat molt coixa. Des dels inicis, el seu desplegament no s’ha acompanyat dels recursos necessaris. Sincerament, crec que és una llàstima i que si realment s’apliqués tal com en Trias Fargas la va concebre, la realitat de la inserció a l’empresa ordinària de les persones amb discapacitat seria molt diferent de l’actual.
Des dels inicis del taller vas assumir la gerència i ràpidament et vas vincular a la Coordinadora de Tallers de Catalunya…
Sí. Tenia molt clar que ningú vindria a Montblanc, a portar-nos res a la nostra porta i que ens havíem de moure. Cada dimarts a la tarda hi havia una reunió a la coordinadora a Barcelona i jo hi vaig començar a anar com a oient, per aprendre, conèixer, estar al dia i tenir una visió àmplia. Amb el pas del temps m’hi vaig anar implicant més i vaig acabar formant part de la junta directiva. I més tard també de la del Dincat.
Aprodisca comença per la vessant laboral i ha anat creixent per cobrir tots els aspectes de la vida de les persones. Al llarg de tots aquests anys hi ha un moment especialment significatiu?
L’any 1998 és un any important per a la nostra entitat. És l’any en què iniciem el projecte Horizon, amb finançament europeu, que ens permet treballar per a la inserció laboral a l’empresa ordinària. I va ser tot un èxit! De les 25 persones que teníem treballant al centre especial de treball, 8 van aconseguir feina a l’empresa. A més, el projecte també ens va permetre invertir en la formació tant dels nostres professionals com de les persones amb discapacitat i ampliar les nostres instal·lacions. Així per exemple, vam poder reprendre el projecte de la llar residència, que feia temps que teníem aturat després que la pressió d’una comunitat de veïns impedís que compréssim un pis. Finalment, l’any 2000 vam inaugurar la primera llar-residència, a Montblanc.
A més el projecte és un punt d’inflexió perquè a partir d’aquest moment comencem a obrir-nos a persones amb malalties mentals.
Has estat la gerent de l’entitat des de l’inici, durant 30 anys, i ara n’ets la presidenta. Com valores tot el treball dut a terme al llarg d’aquests anys?
Sincerament, els anys de gerent d’APRODISCA m’han passat molt ràpid i he estat molt feliç treballant. Mantinc la il·lusió intacta del primer dia i estic molt orgullosa de veure com s’ha fet gran l’entitat, però també crec que és el resultat lògic de tot el treball i l’esforç realitzat.
Per tu quins són els principals reptes que ara hem d’abordar?
Hem de seguir treballant per eliminar els prejudicis que encara hi ha sobre les persones amb discapacitat. A mi em fa molt feliç veure els progressos a nivell formatiu i maduratiu que fan les persones. També m’emociono cada vegada que aconseguim una inserció a l’empresa ordinària, però hem de seguir fent passos endavant perquè tothom pugui fer el que vulgui, li agradi i el faci sentir feliç, independentment de com sigui. I per assolir una completa inclusió en entorns ordinaris cal més suport, amb la voluntat de les entitats no n’hi ha prou, i evidentment calen més recursos per part de l’administració.
Abans d’acabar m’agradaria aprofitar aquest espai per fer un reconeixement a totes les famílies de l’entitat per la seva col·laboració i suport al llarg de tots aquests anys. També a tot l’equip de professionals que han treballat i treballen a APRODISCA i finalment m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que han fet camí amb nosaltres i que ens han donat inspiració i suport.