NP | Les dones amb discapacitat intel·lectual reivindiquen el seu paper en la lluita feminista

  • Des del Grup de Dones Feministes de Dincat reclamen incloure la realitat de les més de 30.000 dones amb discapacitat intel·lectual de Catalunya en la lluita per la igualtat de gènere fent-les participes del moviment i visibilitzant el seu lideratge.

  • Una de les principals denúncies és la gran discriminació que pateixen amb relació a l’accés als drets sexuals i reproductius. Un estudi revela, entre d’altres, que el 83% de les dones del col·lectiu no manté relacions sexuals o que 6 de cada 10 no ha triat els anticonceptius que utilitza.

  • Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, apunta que les dones del col·lectiu tenen menor accés a l’educació, una taxa d’atur més elevada, salaris inferiors i un risc més elevat de patir abús sexual.

Dijous, 7 de març de 2024.- Amb motiu de la celebració demà divendres del Dia Internacional de la Dona, el col·lectiu de dones amb discapacitat intel·lectual de la mà de Dincat, la representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, reclama que es tingui en compte la realitat de les més de 30.000 dones amb discapacitat intel·lectual de Catalunya  a l’hora d’abordar la lluita per la igualtat de gènere.

En concret, el Grup de Dones Feministes de Dincat, reclama el compromís i la responsabilitat de les administracions públiques, i de la societat en general, per impulsar iniciatives que avancin cap a la igualtat de gènere tenint en compte el col·lectiu. A més, demanen que es faci posant en valor el paper de les mateixes dones amb discapacitat intel·lectual en la lluita feminista, fent-les participes del moviment i visibilitzant el seu lideratge.

Les dones del col·lectiu pateixen una doble discriminació pel fet de ser dones i tenir una discapacitat al mateix temps. Menor accés a l’educació, una taxa d’atur més elevada, salaris inferiors i un risc més elevat de patir abús sexual són algunes de les situacions a les quals han de fer front aquestes dones al llarg de la seva vida. Una realitat que, encara avui, no està prou reconeguda, ni estudiada.

Una de les principals denúncies d’enguany és la gran discriminació que pateixen les dones amb discapacitat intel·lectual amb relació a l’accés als drets sexuals i reproductius. De fet, i segons un estudi impulsat per Plena Inclusión, el 83% de les dones del col·lectiu no manté relacions sexuals actualment; el 47% no té parella; el 80% parla gens o poc de sexe;  6 de cada 10 declara que no ha triat els anticonceptius que utilitza i només 6 de cada 100 dones té fills o filles.

L’accés eficient i adaptat als serveis de salut, inclosos els de salut sexual i reproductiva; el compliment del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere tenint en compte les dones amb discapacitat a l’hora d’impulsar les polítiques de prevenció i abordatge; o la posada en marxa de polítiques d’ocupació que redueixin l’alta taxa d’atur entre les dones amb discapacitat; són algunes de les principals demandes del sector.

 

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

NP| El sector de la discapacitat intel·lectual s’indigna davant l’acord de pressupostos d’ERC i PSC

  • Dincat, la representant del col·lectiu a Catalunya, titlla de manca de compromís polític la proposta d’augmentar en tan sols un 5% els mòduls i tarifes de la Cartera de Serveis Socials.
  • Reclamen que es rectifiqui i s’augmenti fins a un 30% el finançament per a poder dignificar els serveis d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual, mantenir la seva qualitat de vida, establir unes condicions laborals dignes per als professionals i assegurar la viabilitat de les entitats.

Divendres, 1 de març de 2024. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya, mostra la seva indignació davant l’acord de pressupostos entre ERC i PSC anunciat aquesta setmana. En concret, el col·lectiu titlla de vergonyós l’augment en només un 5% dels mòduls i tarifes dels serveis socials, després d’haver traslladat en innumerables ocasions al Departament de Drets Socials i als diferents partits polítics la situació límit que travessa el Sector i la necessitat urgent d’augmentar el finançament dels serveis que presten, almenys en un 30%. Un augment del tot necessari per dignificar els serveis, mantenir la qualitat de vida de les persones ateses, establir unes condicions laborals dignes per als professionals i assegurar la viabilitat de les entitats.

Fa temps que les entitats del sector denuncien l’infrafinançament que pateixen, d’una banda, a conseqüència de més d’una dècada de retallades i congelacions dels mòduls i, d’altra banda, de l’augment acumulat dels costos i a l’increment significatiu del cost de la vida, especialment amb relació als subministraments energètics i l’alimentació dels últims anys. De fet, la diferència entre el cost real dels serveis i el preu pagat en concepte de mòdul o tarifa és cada cop més elevada, fet que escanya les entitats i impossibilita dignificar les condicions laborals de les persones treballadores. 

“És esgotador reivindicar any rere any la mateixa necessitat i que la situació encara no s’hagi revertit. Quan sortim dels despatxos, ho fem amb el convenciment que els nostres interlocutors, no només entenen, sinó que comparteixen la urgència i necessitat de les nostres demandes, però a l’hora de la veritat, quan toca fer polítiques i dotar pressupostos al respecte, es tornen a desentendre”, assegura Víctor Galmés, director de Dincat. “Exigim que es rectifiqui, i que el finançament digne d’aquests serveis sigui una prioritat en els pressupostos d’enguany”, afegeix.

Una de les grans lluites per les quals Dincat fa anys que exigeix al Govern de la Generalitat augmentar els mòduls i tarifes és la necessitat d’oferir unes condicions laborals dignes, a l’altura del compromís i professionalitat dels treballadors i treballadores de les entitats del sector. A dia d’avui, la diferència salarial entre els professionals d’un servei en àmbits com la Salut o l’Educació i els que treballen en l’àmbit de serveis socials d’atenció a les persones amb discapacitat és, en molts casos, de més del 30% per realitzar les mateixes tasques. Una bretxa salarial injustificable que provoca fuga de talent i inestabilitat a les plantilles i que, malauradament, afecta al servei a les persones, i que, sense un finançament adequat, les entitats no poden revertir.

A més, cal considerar que els serveis i suports a les persones amb discapacitat intel·lectual són al llarg de tota la vida i és importantíssim tenir la màxima estabilitat en les plantilles per garantir la continuïtat i proximitat en l’atenció que es mereixen. Aquest aspecte s’està perdent i arribant a un punt de no retorn.

 

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

NP| Dincat urgeix un ensenyament de qualitat, sense discriminació i en igualtat d’oportunitats pels infants i joves amb discapacitat intel·lectual

  • El col·lectiu de la discapacitat intel·lectual a Catalunya reclama a la consellera d’Educació, Anna Simó, la participació i l’assoliment de competències de l’alumnat amb necessitats educatives especials en el marc d’un sistema educatiu realment inclusiu.

  • Culminar el desplegament del Decret 150/2017 d’Educació Inclusiva, establir un full de ruta clar, dotar dels recursos suficients, tant econòmics com humans, i revisar les ràtios d’alumnat i professorat de tots els centres, són algunes de les principals demandes del sector.

 

Divendres, 1 de desembre de 2023. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, reivindica, una vegada més, el dret a l’educació inclusiva dels joves i infants amb necessitats educatives especials. En aquest sentit, el col·lectiu reclama a la Generalitat, en concret a la consellera d’Educació, Anna Simó, que garanteixi aquest dret amb criteris d’equitat i eficiència, així com determina l’article 24 de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides.

La falta d’un sistema realment inclusiu preocupa a l’alumnat amb necessitats educatives especials i les seves famílies que continuen afrontant un present i futur incert amb relació al seu aprenentatge, al seu desenvolupament personal i social, i a la seva inclusió. Per aquest motiu, des de Dincat, denunciem que encara no estiguin garantits l’accés, la participació i l’assoliment de competències de l’alumnat amb necessitats educatives especials en el marc d’un sistema educatiu realment inclusiu. Reivindiquem, per tant, que l’escola de tothom sigui per a tothom.

“L’accés a les aules i escoles ordinàries té un impacte positiu sobre el desenvolupament acadèmic, social i emocional de l’alumnat amb necessitats educatives especials”, assegura Alba Cortina, representant d’Educació Especial a Dincat. “Lamentem que, avui dia, l’escolarització de l’alumnat amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament en centres ordinaris no és per si mateixa una garantia de rebre una educació inclusiva, ja que aquests centres, i el sistema educatiu en general, encara no els donen una resposta adequada”, afegeix.

D’altra banda, Dincat recorda que els Centres d’Educació Especial (CEE) i els i les professionals que en formen part, que encara avui acullen a més de 8.000 infants i joves al nostre territori, tenen un rol fonamental en l’atenció de qualitat a l’alumnat amb més necessitats de suport i en el desenvolupament d’un sistema d’educació inclusiu de qualitat. Sense la seva expertesa i el seu coneixement no es pot construir una escola per a tothom, que sigui realment inclusiva, que doni una resposta eficient i de qualitat a totes les necessitats i perfils dels infants i joves presents a la nostra societat.

Finalment, l’educació postobligatòria tampoc satisfà les necessitats de l’alumnat amb necessitats educatives especials. Es tracta d’una etapa que té molt marge de millora i que requereix d’una major diversificació i ajust dels itineraris formatius oferts per garantir un procés formatiu de qualitat i útil per la inserció social i laboral de l’alumnat, possibilitant així el desenvolupament dels seus propis projectes vitals i facilitant també l’entrada al mercat laboral.

Per tot plegat, Dincat reclama:

  • Garantir que qualsevol infant o jove amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament tingui accés a un ensenyament digne i de qualitat en el marc d’un sistema d’educació inclusiu, tenint sempre en compte, també, la realitat de l’alumnat amb grans necessitats de suport.
  • Culminar el desplegament del Decret 150/2017 d’Educació Inclusiva amb totes les garanties i recursos per avançar de forma decidida cap a un sistema educatiu de qualitat que satisfaci les necessitats de l’alumnat amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament i que contempli, alhora, la veu i la participació de les famílies.
  • Concretar el paper de les escoles d’educació especial i els i les professionals que en formen part, que són indispensables en l’assessorament i suport a les escoles ordinàries (com a CEEPSIR), per aconseguir un sistema educatiu inclusiu i de qualitat que fomenti la participació i l’aprenentatge de tot l’alumnat.
  • Establir un full de ruta que planifiqui de forma clara l’evolució del nou model educatiu, amb l’objectiu que l’alumnat, les famílies i els professionals es puguin anticipar als canvis i s’elimini el sentiment d’incertesa actual.
  • Dotar dels recursos suficients, tant econòmics com humans, les escoles ordinàries i els CEE per a poder garantir el seu bon funcionament i viabilitat, i donar una resposta satisfactòria a les necessitats de tot l’alumnat.
  • Revisar les ràtios d’alumnat i professorat de tots els centres educatius, tant ordinaris com d’educació especial, per tal que s’adeqüin a la realitat actual i donin resposta a les noves necessitats de l’alumnat, que cada cop són més complexes i canviants.
  • Augmentar el finançament i facilitar l’accés a una educació postobligatòria adaptada a les necessitats d’aquest alumnat, que els formi i acompanyi en l’adquisició d’habilitats, desenvolupant el seu potencial i les seves capacitats, per tal que pugui construir el seu propi projecte de vida en igualtat d’oportunitats que tothom.

 

Amb la voluntat de traslladar les seves inquietuds i demandes, Dincat va organitzar una trobada amb la consellera ahir dijous a la tarda, tot esperant continuar col·laborant conjuntament per assolir els reptes de país en l’àmbit educatiu.

 

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

NP | Dincat celebra 50 anys defensant els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual i reclama més compromís de les administracions

  • Persones amb discapacitat intel·lectual, familiars i professionals del col·lectiu han omplert de gom a gom el Teatre Nacional de Catalunya en un acte homenatge a tots aquells que han contribuït a construir un país més just i igualitari
  • Tot i celebrar els grans avenços que s’han assolit al llarg de 5 dècades, Dincat recorda que encara queda un llarg camí per assolir la plena inclusió del col·lectiu i demana el compromís de les administracions públiques

  • A l’acte de celebració, hi ha participat el president la Generalitat, M. Hble. Sr. Pere Aragonès, la Presidenta del Parlament, M. H. Sra. Anna Erra i Solà; el Delegat del Govern a Catalunya, Excm. Sr. Carlos Prieto; i l’Alcalde de Barcelona, Excm. Sr. Jaume Collboni

Dimarts, 3 d’octubre de 2023. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i el desenvolupament a Catalunya, ha celebrat avui els seus 50 anys d’història en un acte homenatge que ha aplegat més de 800 persones amb discapacitat intel·lectual, familiars i professionals del col·lectiu, així com alts representants de les administracions públiques del país al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).

Aquest moment clau en la història de Dincat reflecteix cinc dècades de compromís i lluita en defensa dels drets de les persones i famílies del col·lectiu i posa de relleu aquelles fites, tant polítiques com socials, que han millorat la qualitat de vida del col·lectiu. Moments clau en la història del sector com l’impuls de la LISMI el 1981, l’aprovació de la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU el 2006 o, sense anar tan lluny, la recuperació del dret a vot de més de 15.000 persones amb discapacitat a Catalunya el 2020, són algunes de les fites que avui s’han celebrat.

Tanmateix, Dincat fa èmfasi en el fet que, tot i els grans avenços dels últims 50 anys, encara queda un llarg camí per recórrer, i assolir el ple dret del col·lectiu. Per això, demana el compromís de les administracions públiques, per adaptar la cartera de serveis als dictats de la Convenció, dotant-la del fiançament necessari, i continuar treballant en aspectes tan rellevants com l’accés al mercat laboral, la vida independent o l’accessibilitat cognitiva, entre d’altres.  

“El sector de la discapacitat intel·lectual ha avançat molt a Catalunya, gràcies a la cohesió, voluntat i compromís de totes les persones i entitats que han format i formen part de Dincat. Tenim grans reptes al davant per ajudar a construir una societat de la qual tots i totes ens puguem sentim orgullosos;  però avui volem posar en valor, i reconèixer públicament, la important tasca duta a terme per multitud de persones, famílies i professionals que han fet possible la realitat actual, avançant cap a una societat més justa, inclusiva i igualitària”, ha dit José Carlos Eiriz, president de Dincat.   

El president Aragonès ha remarcat que el Govern està impulsant polítiques “per fer de Catalunya un país inclusiu, compromès i responsable” i ha volgut posar en valor la signatura d’un acord amb els sindicats que servirà per “millorar la qualitat de vida de les persones destinatàries dels serveis socials” i per fer una “revisió de la cartera de serveis, per primer cop des de 2007”. També ha destacat el fet d’aconseguir un “increment de les tarifes” i un “augment de 700 llocs de treball a l’administració pública” per a persones amb discapacitat, així com també la “millora de les condicions laborals dels professionals que hi treballen”. “Ens mou fer de Catalunya el millor lloc per viure, escoltant a tothom i arribant a acords amplis”, ha reblat. 

L’acte, que ha tingut una durada de dues hores, ha comptat també amb les intervencions de M. H. Sra. Anna Erra i Solà, Presidenta del Parlament de Catalunya; el Delegat del Govern a Catalunya, Excm. Sr. Carlos Prieto; i l’Alcalde de Barcelona; Excm. Sr. Jaume Collboni, així com amb les actuacions del monologuista Marc Boxaderas i l’agrupació musical Blaumut.

 

Descarrega la nota de premsa

Carmen Ruiz, presidenta de Aspanias: “Sin las familias no hubiera sido posible el resurgimiento de Aspanias”

Desde 2008, Carmen Ruiz desempeña el cargo de presidenta de la Asociación Aspanias, entidad a la que ha dedicado todo su tiempo y esfuerzo con el propósito de mejorar la protección y atención a las personas con discapacidad intelectual. Su compromiso con la causa de lograr una calidad de vida más satisfactoria para este colectivo es una de sus principales motivaciones. Además de ocupar este cargo, Carmen es madre de un hijo con parálisis cerebral, lo que le brinda una perspectiva personal y empática respecto a las necesidades de este colectivo. A sus 90 años, Carmen es activa colaboradora, asistente y ponente en congresos, conferencias, cursos formativos y voluntariados, y su labor se enfoca no solo en mejorar la atención a las personas con diversidad funcional, sino también en acompañar a sus cuidadores y familiares en el proceso.

Aspanias cuenta con una destacada trayectoria de 61 años. ¿Qué significó el inicio de la asociación en aquella época?

Aspanias fue de las primeras asociaciones creadas a este fin. A nivel nacional, recuerdo que en la creación de FEAPS, hoy Plena Inclusión, intervino hasta la policía, pues en aquella época las asociaciones estaban prohibidas, ya que no existía el derecho de reunión. La Entidad fue creada por un conjunto de padres de la burguesía catalana, entre ellos Raventós, para mejorar el presente y futuro de sus hijos. En sus inicios se encontraron muchas trabas y barreras, pero con entusiasmo y dedicación salieron adelante y crearon Aspanias, lo que ya fue todo un triunfo. Hay que tener en cuenta que el resto de Europa estaba más avanzado, sobre todo los países nórdicos.

¿Cómo evolucionó Aspanias a nivel asociativo desde su creación?

Hubo muchos altos y bajos por cuestiones económicas. Entre estas oscilaciones no faltó el aprovechamiento financiero y delictivo de las subvenciones concedidas a la Asociación, cometido por un miembro interno que la llevó a la ruina casi total. Esto impidió durante un tiempo el desarrollo normal de las obligaciones contraídas de acuerdos con los objetivos y compromisos adquiridos. A tal despropósito y con la Entidad al borde de la hecatombe, un grupo de padres y familiares de personas con discapacidad intelectual pudo tomar las riendas de la misma poniendo a flote lo que ya parecía hundido, con lo que recuperó totalmente y pudo continuar su andar. El papel de las familias en este movimiento asociativo fue el del empuje de seguir adelante, la parte humana sin la cual no se hubiera podido continuar.

Desde 2008 en que es presidenta de Aspanias y la primera mujer en serlo, ¿qué opina sobre el papel que han desempeñado las madres en el colectivo?

Las madres han sido el puntal de todo esto. Antes las formas de vida eran muy diferentes, eran ellas, en una gran mayoría, las que se ocupaban casi enteramente de estos casos que no contaban con atención alguna por parte del gobierno. La mujer con trabajo remunerado tenía una escasa presencia. Hoy en día hay algo muy positivo como es el trabajo tanto para hombres como para mujeres y, pese a que no se ha llegado a la equiparación total, si que se ha tomado conciencia de lo que es la aportación de padres y madres a lo que a los dos compete. El número de padres aportando su colaboración ya es mucho mayor.

¿Considera que han cambiado las cosas para el colectivo? ¿Cómo ha evolucionado la atención en el ámbito de la discapacidad intelectual?

Sin haber llegado al máximo de la atención debida, porque aún queda mucho camino por recorrer, sí que ha habido una gran evolución. Hoy en día se puede recurrir a servicios para la obtención de la información pertinente. Es un avance notable, antes no tenías absolutamente a nadie a quien recurrir. Ahora tenemos el gran logro de la atención temprana, algo decisivo para el futuro del posible discapacitado intelectual y/o trastornos del desarrollo evolutivo. Además, el CDIAP tiene un signo especial. Acogen a los niños con un cariño, una dedicación… Bebés, casi recién nacidos que ya pueden ser diagnosticados y atendidos en la extensión más amplia, algo impensable en aquellos otros tiempos. Sin embargo, también adolece de la seguridad que supondría una continuidad en sus tratamientos, o sea, el límite que se practica de los seis años para finalizarlos. Es cruel.

¿Hay algún momento de su trayectoria que le haya marcado especialmente?

Hay varios. Citaré uno ocurrido el año 2000 en que entre FEAPS (Plena Inclusión ahora) y APPS (ahora Dincat), hicieron un congreso en Barcelona soberbio. Lo celebraron el hotel Sants durante dos días seguidos. Fue digno de asistir y recordar. Con notables y variadas ponencias, magníficas intervenciones, más de mil personas interesadas en los temas… Era todo ello una parte de la época en que Barcelona estaba en la gran altura, muy adelantada en el tema. No volvió a repetirse nada similar, consecuencia del estancamiento que aun padecemos.

Citaré otro, por las consecuencias que se obtuvieron. Y es de lo que significa y ha significado el empeño, la dedicación y hasta los riesgos cometidos por la fuerza de familias realmente luchadoras que se distinguieron en la recuperación de Aspanias, en los penosos sucesos que ya comenté, debidos al expolio delictivo que se llevó a cabo produciendo un derribo a punto de hundimiento. Sin esas familias no hubiera sido posible el resurgimiento de Aspanias. Por eso, insisto una vez más en que los apoyos del conjunto familiar, las reclamaciones que están en condiciones de hacer, no están cortapisadas por nada por lo que deberían siempre insistir en la consecución de los deberes de los diferentes gobiernos, por medio de las administraciones correspondientes, no deben dejar de cumplir, son derechos adquiridos como es natural en cualquier ciudadano que no esté discriminado.

¿Qué desafíos ve hoy en la actualidad de la asociación?

Las listas de espera. Hay varios más, pero citaré solo este por no extenderme demasiado. El año pasado, sin ir más allá, las listas de espera en el CDIAP eran indignas de tal servicio, perfectamente atendido por nuestros/as profesionales. La Generalitat al fin concedió un aumento de horas anuales de atención a esta infancia. Sin embargo, no fue suficiente, lo necesario es un compromiso legalizado de que estas injustas listas de espera se den por finalizadas. Hay que hacerse cargo en toda su extensión de que esto no es un bien social otorgado, sino un bien obligado.

Por ejemplo, los niños de 6 años que no son discapacitados intelectuales ni tienen trastornos conductuales tienen que ir ya a la escuela. Imaginemos que se les dice a sus padres “que tienen que esperar 2 o 3 años para conseguir una plaza”. ¿Es propio eso de un país civilizado? Esto mismo les comunican a los familiares de un discapacitado intelectual con necesidad de entrar en una llar-residencia: “entra ahora en una lista de espera de la que no se sabe cuando va a moverse ni cuando le llegará el turno, es cuestión de esperar”. Y pasan años. ¿Hay derechos a eso? No solo por el discapacitado, sino también por sus familias, pues muchas veces para ellos, sea por edad, por trabajos extras inabarcables, etc., llevan encima una sobrecarga. A las familias hay que atenderlas como es debido porque son ellas las que están en gran parte manteniendo un seguimiento y un camino lleno las dificultades. No es propio de un país considerado avanzado que permita estas ostensibles diferencias, es decir, no considerar a esta parte de sus ciudadanos acreedores de unos servicios indispensables.

¿Qué consejos daría a las familias?

¿Consejos? Bien, lo primero es estar dispuestos a no oír simplemente, sino escuchar. Tienen que procurar salir adelante. Les recuerdo que en tiempos atrás no había ni siquiera la mención al discapacitado intelectual, no existía más que en plan compasivo y hasta despectivo. Ahora lo pueden hablar y expansionar. Fueron las familias las que, a fuerza de reclamaciones, hasta molestas (manifestaciones, citaciones, pancartas, etc), alzaron la voz cuantas veces fue necesario, consiguieron hacer visible el denigrante olvido hacia una parte de la sociedad, sin cuyo reconocimiento y contemplación el avance, la atención pertinente de los gobiernos, no se hubiera producido con lo que no podría la sociedad considerarse totalmente civilizada, mucho menos con el signo de modernización que pretende tener.

¿Qué cambios cree que son necesarios para abordar esta problemática?

Las personas, la gente, los familiares son los que tienen que reclamar. Hay que recordar que en tiempo anteriores se salió a la luz y al conocimiento general gracias a esas reivindicaciones… Hoy veo a la gente joven preocupada por sus hijos discapacitados intelectuales, los Servicios no abarcan todo lo que debieran, pero la veo como anclada en lo que supone precisamente una época en que los medios de comunicación están funcionando de continuo, pues aprovechar esos medios, redes sociales, prensa, televisión, etc., para llegar al público en general llamando la atención de forma continuada acerca de los derechos de sus hijos, derechos que parecen arrinconados, sin efectividad alguna. Insistir en las federaciones y asociaciones para que unidas hagan un frente común de justas reclamaciones a los regidores de turno, pero eso sí, con el ánimo de no cesar mientras no sean convenientemente atendidas.

¿Cuáles son los objetivos a largo plazo de Aspanias para seguir mejorando la calidad de vida de las personas con discapacidad intelectual y sus familias?

El objetivo es siempre el mismo, avanzar con los fines deseados siempre presentes y no dejarse amilanar. No se reclama nada extemporáneo ni fuera de ley. Todo ello se corresponde con legalizaciones varias que no cumplen los obligados cometidos. No se pide, se reclama cumplir con lo establecido.

NP| José Carlos Eiriz, nou president de Dincat

  • L’actual director general de Fundalis ha estat escollit per liderar la representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya i donar continuïtat al projecte “Una Sola Veu” 

Dijous, 29 de juny de 2023. José Carlos Eiriz, director general de Fundalis, ha estat nomenat nou president de Dincat, assumint així, el relleu i llegat de Manuel Palou, que traspassà el passat 1 de juny, després d’una gran i intensa tasca al capdavant de la representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya.

Eiriz, que des del 2019 ha estat el Delegat Territorial per Tarragona de Dincat, serà l’encarregat de donar continuïtat i liderar el projecte “Una Sola Veu”, impulsat ara fa 4 anys, amb l’objectiu d’unificar la Federació Dincat i l’AEES Dincat.

Llicenciat en Econòmiques, diplomat en Ciències Empresarials, així com també, en Magisteri de Ciències i Educació Especial per la UB, Eiriz compta amb una llarga trajectòria al sector de la discapacitat intel·lectual, des de l’any 1992. Ha estat, entre d’altres, vocal de la junta directiva de la Coordinadora de Tallers, fundador i president de Sinergrup, i patró de la Fundació La Fageda. Actualment, és director general de Fundalis -que agrupa les Fundacions Onada, Santa Teresa del Vendrell i Ginac-, i de l’Empresa d’Inserció de les comarques de Tarragona.

Eiriz, que va ser escollit durant l’Assemblea extraordinària de Dincat celebrada ahir, va agrair la confiança dipositada en ell i en tot l’equip de persones que l’acompanyen, assegurant que assumeix aquest compromís “amb il·lusió i responsabilitat, per fidelitat al Manel Palou, i amb la convicció que cal continuar avançant en la bona feina que va portar a terme dins l’anterior Junta, durant els últims quatre anys. Continuarem treballant per garantir l’exercici dels drets de les persones del nostre col·lectiu, potenciant la seva participació en tots els àmbits de la vida. També volem millorar les condicions laborals de les persones que treballen en les nostres organitzacions, garantint alhora la viabilitat econòmica i social de les entitats del tercer sector. Tot plegat, seguint l’estela del que determinen la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU i el model d’atenció centrat en la persona”.

Al llarg de la seva intervenció, el nou president va destacar, també, la voluntat de continuar treballant des d’una relació honesta i transparent amb la Generalitat de Catalunya, col·laborant en la construcció d’un país més socialment responsable. En aquest sentit, Dincat continuarà defensant amb determinació els interessos del col·lectiu i treballarà amb l’objectiu d’assolir amb èxit reptes com ara, entre d’altres, l’actualització de la cartera de serveis i l’establiment d’un sistema de finançament just i adequat del model d’atenció a les persones que defensem com a sector.

 

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

Manuel Palou, president de Dincat “Jo no he treballat mai, però he fet molta feina”


Ell sempre deia que no tenia perfil de president. En canvi, els que vam tenir la sort de conèixer-lo, coincidim en que no hi hagués hagut ningú més adequat per liderar Dincat.

Apassionat de la seva feina, dels que els agrada arremangar-se i defugir dels focus i protagonismes, en Manel, ens ha deixat un llegat que ens acompanyarà a tots al llarg de la nostra lluita pels drets del col·lectiu de la discapacitat intel·lectual.

Amb una llarga trajectòria professional al sector, va ser, entre d’altres, director de la Fundació Viver de Bell-Lloc (1990-2013), així com cofundador i director de Sinergrup (2007-2013). També va formar part de multitud d’òrgans de govern d’entitats i federacions del sector. I ho va fer fins l’últim dia.

Pel compromís i la gran humanitat que sempre l’acompanyaven, i havent-nos deixat ara fa poc menys d’un mes als seus 76 anys, decidim publicar aquesta entrevista feta el passat 25 d’abril. La seva última entrevista, havia de ser, sens dubte, la primera del “Cicle d’entrevistes 50 anys Dincat”.

Seguirem la teva estela, Manel.

 

(entrevista realitzada el 25 d’abril de 2023)

Després d’una gran trajectòria al sector, als teus 76 anys, ets president de Dincat, la representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya. Donem un cop d’ull al passat. Què t’ha portat fins aquí? Hi estaves predestinat? 

En absolut! A priori, no semblava que estigués predestinat a dedicar-me a la discapacitat intel·lectual. Ni havia estudiat, ni m’havia preparat per això. De fet, vaig estudiar Dret i després vaig entrar com a redactor a l’Enciclopèdia Catalana, i vaig començar a dedicar-me al món editorial. I també vaig viure anys de projectes divertits i bohemis. Fins i tot vaig ser en un grup de teatre!

Un dia, però, em vaig assabentar pel meu germà que el Departament de Sanitat, del qual depenien en aquell moment els Serveis Socials, buscava un perfil semblant al meu i m’hi vaig animar. I així va ser com vaig entrar, l’any 88, al Servei d’atenció a persones amb discapacitat. Bé, disminuïts, se’n deia en aquell moment…

 

I aquest fou el teu primer contacte amb el sector, un col·lectiu que en aquell moment començava a fer-se veure. Fins aleshores, per tant…

Era un món completament desconegut per a mi, exacte.

Negociava convenis, concerts, feia una tasca amb un contingut més aviat de gestió econòmica. Però vaig topar amb una persona extraordinària, la Montserrat Betriu, la qual era, en aquell moment, cap del Servei de Persones amb Disminució Psíquica. Ens vam fer molt amics i vam compaginar molt. Fou amb ella amb qui entro realment en contacte amb el món de la discapacitat intel·lectual.

 

“Realment”… què vols dir?

Era funcionari, però, on menys temps vaig estar era a la taula del despatx. Em vaig dedicar a voltar per tot el territori, calia atendre les necessitats d’arreu i veure de primera mà els problemes reals que tenien. No volia que m’ho expliquessin, calia veure-ho.

Hi ha polítics que creuen que la seva feina és administrar un pressupost i jo crec que això no és veritat. El que s’ha de fer és arreglar el problema. Si no hi ha pressupost, s’ha de buscar allà on sigui. I això és el que jo em vaig dedicar a fer.

 

I mans a l’obra!

Ens vam patejar el territori, vam conèixer les necessitats i vam fer el possible per fer arribar els recursos per tirar endavant els projectes i entitats. I vam aprendre tot allò que faltava i que calia fer diferent des de l’administració.

I la veritat és que em va captivar aquest món. Vaig conèixer els Centres Especials de Treball que, en aquell moment, pràcticament començaven. Alguns ja tenien alguna trajectòria interessant, com Prodis, La Fageda, Àuria o Tecsalsa. Projectes empresarials pensats i adreçats a persones amb discapacitat intel·lectual que, amb els suports adients, eren productives i feien una feina amb sentit. Integrar socialment a través del treball. Vaig trobar-ho fantàstic!

 

I al cap d’un temps ja vas entrar a Viver de Bell-Lloc…

L’any 90. En aquell moment, Viver de Bell-lloc era un projecte incipient que rebia el suport del Departament de Treball. Rellevaven el director i havia de ser un funcionari. Ningú volia! Ni tan sols entenien la meva decisió. En canvi, jo no m’ho vaig haver ni de pensar. Ho vaig veure claríssim.

 

Dius que encara era un projecte molt incipient…

Estava tot per fer! Érem 18 persones amb un gran projecte a construir. Vam fer una feina de redisseny i reorientació a través de la inspiració de tot allò que havia conegut arreu. Em va apassionar.

 

I t’hi vas deixar el cor i la pell  fins a la teva jubilació…

Vaig continuar dedicant-m’hi, però des del patronat. Al cap d’un temps ja vaig passar a ser-ne el president. I fins avui, doncs encara ho soc.

I l’any 2017, en un moment en què estava retirat de l’activitat diària, el José Carlos Eiriz, actual Director general de Fundalis, em va venir a buscar. Ell i un seguit de professionals molt potents del sector presentaven candidatura a l’AEES, però els faltava un president.

I em va dir: <<Tenim un problema. Tenim molta feina feta, però ens fa falta un líder, i hauries de ser tu>>. I jo li deia: <<no tinc pas el perfil i estic retirat…>>. No m’hi veia perquè a mi no m‘agrada que parlin de mi, ni exposar-me. Em sento més de base.

Però jo soc molt amic del José Carlos i hi tinc tanta confiança que, al final, davant la seva insistència, li vaig dir: <<una vegada més a la vida, el que tu em diguis ho faré>>.

 

I així va ser.

Si podia ser útil… endavant.

Vam començar a l’AEES i, al cap de dos anys, ens vam presentar per la Federació, amb el projecte “Una Sola Veu”, atès que la base associativa és la mateixa.

Donem suport a les entitats que defensen els drets de les persones, aquesta és la funció de Dincat. La nostra missió és, per tant, facilitar el dia a dia de les entitats, assegurar-los una carretera ben asfaltada, per tal que puguin aterrar com cal els principis que la federació defensa.

Per això, era important que la Federació i l’AEES anessin de la mà. Per tant, una sola veu i una veu molt potent.

 

Aquest any celebrem els 50 anys. 50 anys de lluita que han fet evolucionar el sector… Quines han estat les grans transformacions que destacaries si donem un cop d’ull enrere?

En primer lloc, fa trenta anys érem completament invisibles. Les mateixes famílies no volien reconèixer la discapacitat d’un dels seus. Hi havia un pudor absolut. Al començament, de fet, em costava molt convèncer algunes famílies que el seu fill podia ser a un centre, treballar, formar-se… No s’ho creien. Amb això hem avançat tant… Aquest estigma ja no hi és. Seguim sent invisibles, però d’una altra manera.

I la transformació a partir de la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat és, encara ara, un abans i un després. Un canvi de mirada, de paradigma.

La Convenció ens ha obert els ulls, podríem dir. Això ens ha fet anar avançant en drets. Hem anat normalitzant la vida de les persones. Si no els deixaven votar fins fa quatre dies! Si encara discutim si han de tenir fills o no, en comptes que siguin ells qui decideixin! A molts els agafa vertigen, perquè hi ha hagut massa proteccionisme, la gent no està preparada.

I ara, cal revisar i actualitzar el model de Serveis Socials, la Cartera, per tal d’adaptar-la al que dictamina la Convenció.

 

Anem als reptes doncs.

De reptes n’hi ha molts! I sí, un d’ells és la transformació de les entitats i de la Cartera de Serveis Socials per tal d’adaptar-nos a la Convenció, al model centrat en la persona. La desinstitucionalització, que en diuen. I la presa de decisions com a eix vertebrador ha de ser la nostra guia.

Tenim un sistema rígid on al centre hi ha la institució, obligant a les persones a adaptar-se. Aquest sistema va ser útil en el seu moment, però ja no té recorregut. Cal flexibilitat, cal ser capaços d’adaptar-se a les necessitats de suport que són canviants al llarg de la vida d’una persona.

Ja hi ha entitats que han fet el pas cap aquesta nova manera de funcionar, ja que som un sector que, com sempre, anem per davant de l’administració.

 

No hi ha prou voluntat de l’administració?

Hi ha gent convençuda, però costarà molt, s’han de vèncer moltes reticències. L’administració té sempre el fre de mà posat i em temo que, si no ho impulsem nosaltres des de dins, el camí serà molt llarg.

 

Què els diries a les entitats que volen fer el pas, però encara no s’atreveixen?

Els animo a tirar endavant amb allò que el seu cor els està indicant. No esperaria el canvi de la Cartera de Serveis. No hem d’anar a remolc de l’administració, hem de provocar i impulsar el canvi nosaltres. I els diria que busquin aliances, que busquin suports. Posem-nos-hi tots!

Hi ha una dita que a mi m’agrada molt que diu: “Si vols anar de pressa, ves sol, i si vols anar lluny, ves acompanyat”. Pels trajectes llargs, com més siguem, millor, i l’administració el que cal és que ens doni la benzina.

 

Destaca’m algun repte més de futur…

D’una banda, destacaria la necessitat de generar més aliances dins el territori, dins les comarques. Al Vallès Oriental, per exemple, som sis agents que estem operant al mateix territori, amb el mateix objectiu i dirigits a la mateixa població. No té sentit. No em refereixo al fet que només hi hagi un sol centre, sinó que, d’entrada, es complementin, col·laborin.

Costa, perquè a Catalunya, en general, som molt donats a l’atomització, cada un del seu pare i mare, amb les nostres singularitats. Però cal que ens distribuïm, ens complementem i racionalitzem els recursos. I també més aliances extraterritorials, és clar.

I, sens dubte, el treball. El treball de les persones amb discapacitat intel·lectual és un assumpte que m’amoïna molt, al qual li dono i dono voltes. Cal generar més treball i de més qualitat. I quan dic qualitat, em refereixo a una feina digna, amb sentit, que els aporti i els agradi.

 

De treball prou que en saps! Permet-me acabar l’entrevista felicitant-te per la medalla al Treball President Macià 2022 amb què t’ha guardonat la Generalitat.

N’estic molt agraït i content! Però et confesso que, a priori, vaig tenir les meves reserves. I ara entendràs el perquè, t’explicaré una anècdota que em va passar ara fa molts anys.

Feia poc que havia descobert el món de la inclusió laboral, i em va tocar parlar a un congrés de psiquiatria després que ho fes un savi americà. Ell va començar a dir que el treball denigra, que aliena, que esgota… va anomenar tots els aspectes absolutament negatius del treball. Una cosa terrible! I aleshores em toca parlar a mi i, és clar, vaig dir: <<aquest senyor en sap més que jo, però el meu discurs és completament oposat. Us vinc a parlar de les múltiples virtuts del treball. El treball estructura la persona, dignifica, socialitza, identifica, ens fa autònoms…>>. Vaig fer un discurs que em segueixo creient. Però, tot plegat, em va portar a pensar: <<què passa que aquest home que en sap tant diu això?>>.  I vaig investigar i vaig aprendre l’origen de la paraula treball. Tots dos teníem raó.

Coneixes l’origen de la paraula Treball?

 

El cert és que no…

Ve del llatí Tripalium, que eren tres estaques encreuades on lligaven als condemnats o als esclaus que es rebotaven. Per tant, era un mètode de tortura.

La paraula “treball”, per tant, té una càrrega negativa. I, per això, des que ho sé, a mi m’agrada parlar de “laborar”, que ve de llaurar, de llavor, de donar vida. I, en català, també tenim la paraula “feina”, de fer. Feinejar és bonic, treballar esclavitza. Per tant, hem d’erradicar el treball i generar feines, ja que el primer ens denigra i l’altre ens ajuda a realitzar-nos. I, sobretot, una feina ha de ser creativa, amb sentit, enriquidora. T’ha de fer més persona i més solidari.

Jo no he treballat mai, però he fet molta feina. Oi què és diferent?

Traspassa Manuel Palou, President de Dincat

El nostre president, Manuel Palou i Serra, ens ha deixat aquest passat dijous, 1 de juny de 2023, als seus 76 anys, a Barcelona.

Des del més sentit dol que en aquest moment ens acompanya, el conjunt de la Junta Directiva, l’equip de Dincat, així com tota la comunitat que representem, traslladem tot el nostre condol a família i amics, tot recordant la gran persona, amic i president que ha estat el Manel fins l’últim dia. Sens dubte, ens deixa un llegat d’humanitat i compromís, que ens acompanyarà a tots dia a dia en la nostra lluita.

Després de tota una vida dedicada a la defensa i reconeixement dels drets de les persones amb Discapacitat, va ser guardonat el passat mes d’abril amb la medalla al treball President Macià 2022.

Manuel Palou es va diplomar en Dret per la UB i comptava amb un postgrau de Traducció Jurídic-Administrativa per la UAB. Amb una llarga trajectòria professional en el sector de la discapacitat intel·lectual, va ser, entre d’altres, director de la Fundació Viver de Bell-Lloc (1990-2013), així com cofundador i director de Sinergrup (2007-2013).

Fruit de la seva experiència, també va formar part de multitud d’òrgans de govern d’entitats i federacions del sector. Destaquem la seva vocalia a la Junta Directiva de la Coordinadora Tallers (1994-2001) i la presidència de la Fundació Viver de Bell-lloc, des del l’any 2013. L’any 2017 va assumir la presidència de l’Associació Empresarial d’Economia Social Dincat (AEES), sumant la de la Federació Dincat ara fa tot just 4 anys, impulsant el projecte de confluència de Dincat “Una sola veu”.

Família i amics l’acomiadarem aquest proper diumenge a les 13:30h (la vetlla serà a partir de les 10:30h) al Tanatori de Sant Gervasi de Barcelona.

Descansa en pau, amic.

 

Descarrega el comunicat

NP| Les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies reclamen als pròxims alcaldables polítiques locals que garanteixin la qualitat de vida del col·lectiu

  • Dincat reclama el compromís de totes les administracions locals per tal que s’inclogui la discapacitat intel·lectual de manera transversal en totes les àrees del municipi. 
  • El sector posa damunt la taula 10 aspectes clau que qualsevol política pública municipal que es dissenyi i s’impulsi ha d’atendre per a garantir els drets de les persones del col·lectiu. 

Dijous, 18 de maig de 2023. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, fa una crida a tots els candidats i candidates de les eleccions municipals del pròxim diumenge 28 de maig, amb l’objectiu que tinguin en compte les necessitats i demandes de les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies a l‘hora d’impulsar les polítiques locals dels pròxims 4 anys.

A Catalunya hi viuen prop de 80.000 persones amb discapacitat intel·lectual que tenen els mateixos drets i deures que la resta de la ciutadania. Per aquest motiu “és ineludible que qualsevol política pública local que es dissenyi i s’impulsi tingui en compte el col·lectiu, garanteixi els drets de les persones, protegeixi les seves famílies i doni suport a les entitats socials sense ànim de lucre que treballen dia a dia en l’atenció al col·lectiu”, reclama Víctor Galmés, director de Dincat.

En aquest sentit, Dincat insta als pròxims alcaldes i alcaldesses a comprometre’s a incloure la discapacitat de manera transversal en totes les àrees del municipi. Per aquest motiu, s’ha reunit amb representants de diferents partits i els ha fet arribar a tots els grups un seguit de propostes que s’engloben en 10 aspectes clau:

  1. Facilitar l’accés a un habitatge digne. Dissenyar i desenvolupar polítiques d’habitatge que tinguin en compte les persones del col·lectiu. Entre d’altres, és fonamental ampliar el parc municipal d’habitatges de lloguer assequible i contemplar reserves mínimes d’habitatge social per persones amb discapacitat intel·lectual.
  2. Fomentar i promocionar la vida en comunitat, a través d’un model d’atenció comunitària basat en la proximitat i l’arrelament al territori. Calen suports, projectes pilot i millorar els serveis i les infraestructures adaptant-les i fent-les accessibles.
  3. VIDA INDEPENDENT. Millorar els serveis municipals de promoció de l’autonomia personal i de suport a la vida independent de les persones amb discapacitat intel·lectual, prioritzant el desenvolupament de figures com la de l’assistent personal.
  4. OCUPACIÓ. Impulsar mesures per fomentar l’ocupació del col·lectiu. Augmentar la contractació reservada de CET d’iniciativa social, fomentar la inserció a l’empresa ordinària, vetllar pel compliment de la quota legal de reserva per persones amb discapacitat, i impulsar oposicions públiques reservades i adaptades al col·lectiu.
  5. ACCESSIBILITAT COGNITIVA. Elaborar i executar un Pla Municipal d’Accessibilitat, per crear contextos accessibles en l’entorn físic, el transport, els serveis, la informació i les comunicacions que promoguin la participació del col·lectiu en igualtat de condicions que la resta de persones.
  1. FAMÍLIES. Impulsar accions i mesures que ajudin a les famílies a fer front al pagament d’un servei de conciliació per garantir la qualitat de vida, així com millorar els canals de comunicació amb aquestes.
  1. Impulsar serveis sanitaris que coneguin les especificitats del col·lectiu, que aquests siguin accessibles. Per aconseguir-ho és indispensable col·laborar amb la representació local del sector per l’elaboració de les polítiques de salut municipals.
  1. OCI, ESPORT I CULTURA. Dotar dels recursos necessaris que garanteixin el dret a gaudir d’activitats recreatives, d’oci, culturals i esportives a les persones amb discapacitat intel·lectual.
  1. INNOVACIÓ. Crear programes de suport econòmic, assessorament i acompanyament per promoure la innovació i digitalització de les entitats socials i dels suports que reben les persones, així com digitalitzar els processos propis de les diferents administracions públiques simplificant la gestió burocràtica.
  • Impulsar mesures econòmiques que permetin fer front a la gran despesa que suposa cobrir el transport fins al recurs assignat a cada persona amb discapacitat intel·lectual i garantir l’accessibilitat universal en el transport públic.

 

Finalment, i com ja reclamava el passat mes de març, la federació recorda que és de vital importància que les eleccions municipals siguin inclusives i accessibles per tal de garantir que tota persona que tingui la voluntat de votar compti amb les eines, suports i recursos necessaris per a fer-ho en igualtat de condicions que tothom.

En aquest sentit, és imprescindible crear entorns electorals accessibles i promoure l’accessibilitat cognitiva en totes les fases del procés electoral, facilitant-ne la comprensió ja sigui creant documents en lectura fàcil, utilitzant una senyalística accessible o fent pedagogia entre les persones implicades en el procés sobre com donar suport a persones amb discapacitat.

 

Descarrega la nota de premsa

NP| Les persones amb discapacitat intel·lectual demanen el compromís de l’administració pública i les empreses per garantir el seu dret al Treball

  • Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament alerta de la bretxa abismal entre les oportunitats laborals de les persones amb discapacitat intel·lectual i aquelles sense discapacitat davant d’una nova baixada en la taxa d’ocupació del col·lectiu

 

  • Cal una estratègia global d’ocupació de les persones amb discapacitat. El treball amb suport, mesures de discriminació positiva, enfortiment dels Centres Especials de Treball d’iniciativa social, formació professional adaptada o augmentar l’actual quota de reserva de llocs de treball són algunes de les propostes del sector per revertir la situació.

 

Divendres, 28 d’abril de 2023.- Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, reclama, una vegada més, el compromís de l’administració pública, les empreses i la societat en general per tal d’impulsar un nou model d’inserció laboral més inclusiu i sostenible que garanteixi el dret al treball del col·lectiu. La federació fa aquesta crida en el marc del Dia Internacional de la Persona Treballadora, que se celebra aquest proper dilluns, alertant d’una nova baixada en la taxa d’ocupació del col·lectiu, que mostra una bretxa abismal entre les oportunitats laborals de les persones amb discapacitat intel·lectual i aquelles sense discapacitat.

En concret, les dades de l’estadística anual sobre l’ocupació de les persones amb discapacitat de l’INE  mostren una baixada, tant en la taxa d’activitat, com en la taxa d’ocupació, de les persones amb discapacitat intel·lectual al llarg del 2021, de 0,8 i 0,4 punts respectivament. En concret, la taxa d’activitat de les persones amb discapacitat intel·lectual se situa en el 27,5%, mentre que la de les persones sense cap discapacitat era del 77,71%. Pel que fa a la taxa d’ocupació, la de les persones amb discapacitat intel·lectual només arribava al 17,2%, mentre que la de les persones sense cap discapacitat se situava en un 66,3%. Aquestes dades mostren que només 1 de cada 5 persones amb discapacitat intel·lectual en actiu té feina en aquest moment, una baixa presència en el mercat laboral, un fet molt preocupant tenint en compte que el treball és un dels principals mecanismes d’inclusió social.

“Cal avançar molt més en la promoció de la inclusió laboral. Fa anys que des del col·lectiu treballem per revertir aquesta situació, però les xifres no només no milloren, sinó que encara empitjoren any rere any. Cal un plantejament global de país, una estratègia catalana per l’ocupació de les persones amb discapacitat”, explica Víctor Galmés, director de Dincat. “ Necessitem una gran aliança entre les administracions, el sector social i les empreses per assolir aquest objectiu durant els propers anys”, afegeix.

Per poder revertir aquesta situació i amb la voluntat de trencar les barreres amb què encara avui es troben moltes d’aquestes persones en l’àmbit laboral, Dincat va publicar el 2021 l’informe “Propostes per avançar cap a un nou model d’inserció laboral més inclusiu i sostenible per a les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats”. El document aporta prop de 50 propostes per avançar cap a un nou model d’inserció laboral, que parteixen d’una anàlisi extensiva de les dificultats d’aquestes persones a l’hora de trobar feina, fet que es tradueix en una escassa inserció social, dificultant el desenvolupament dels seus projectes de vida i suposant un obstacle per dur a terme una vida autònoma i independent.

Un dels principals reptes que Dincat assenyala és la necessitat d’incrementar els recursos, el treball amb suport i el finançament per a la contractació de les persones amb discapacitat intel·lectual, amb independència del fet que treballin en un Centre Especial de Treball o a l’empresa ordinària. Al mateix temps, la federació reclama augmentar l’actual quota del 2% de reserva de llocs de treball prevista legalment fins a un 4% (reservant un mínim de l’1% per a les persones amb discapacitat intel·lectual) i ser extremadament rigorosos en l’aplicació de mesures alternatives; convocar més oposicions de funcionariat públic reservades per a persones amb discapacitat intel·lectual, garantint l’accessibilitat en tots els processos i publicacions; i desenvolupar polítiques de formació professional adaptada, entre d’altres.

Per tot plegat, Dincat insisteix en la importància de constituir més espais de treball i diàleg entre el sector i l’administració pública, per construir un nou model d’inserció laboral més inclusiu i sostenible, que dignifiqui la vida del col·lectiu.

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA